Els albanesos de Montenegro

L’àrea de poblament albanès s’estén més enllà de les fronteres d’Albània i de Kosova. Hi ha enclaus importants de població albanesa a Macedònia -sobretot a la part més occidental i septentrional del país-, al nord-oest de Grècia, al sud de Sèrbia -a les valls de Presevo, Medvedja i Bujanovac (conegudes com a Kosova Oriental pels nacionalistes albanesos)- i a Montenegro. A més, caldria afegir-hi territoris de la península italiana i Sicília, i fins i tot a Ucraïna.

Montenegro, comparat amb altres països de la regió, no ha patit els embats d’un conflicte bèl•lic que hagi provocat situacions de tensió importants, i per tant, no hi ha hagut canvis radicals en la configuració ètnica del país.

La població albanesa de Montenegro, percentualment, no és gaire elevada, tot i que té un pes rellevant en la vida política del país. Segons l’últim cens, de l’any 2011, Montenegro té una població d’uns 620.000 habitants, dels quals 30.439 es declaren albanesos, una mica menys del 5%. Aquestes dades contrasten amb les del cens de 2003, quan 47.682 individus s‘autoconsideraven albanesos. Una dada a tenir en compte, però, és que tots els darrers censos dels països balcànics han donat xifres de població molt menors de les esperades.

Els albanesos, doncs, com a minoria queden, numèricament, per sota, dels serbis (178.000) i dels bosníacs (53.000). Ara bé, si globalment no són gaire nombrosos sí que en alguns territoris, que limiten amb Albània i Kosova, representen un percentatge important de la població.

Podem identificar, clarament, tres grans zones de poblament albanès a Montenegro:

1. A la zona costanera, a les opstines de Bar i d’Ulcinj (Ulqin en albanès), al sud del país, particularment la darrera. A Ulcinj representen més del 70% de la població, i a Bar, prop del 8%, tot i que en aquest cas es concentren en alguns barris de la capital. Els albanesos d’aquestes opstines són els que gaudeixen d’una situació més privilegiada. El fet que Ulcinj i les seves platges siguin una destinació turística important fa que el seu nivell de vida sigui relativament acomodat.

A Tivat, a la zona costanera més al nord, a prop de la frontera amb Croàcia, també hi ha un petit enclavament on viuen alguns albanesos.

2. A la municipalitat (opstina és el nom oficial de la divisió administrativa) de Podgorica, capital del país. Representen aproximadament el 5,5% del total de la població, però viuen concentrats sobretot a la zona situada al sud-est de la capital. De fet, fins l’any 1957 hi hagué una opstina amb capital a Tuzi, poblada majoritàriament per albanesos. Aquell any es va eliminar i es va incorporar a Podgorica (llavors Titograd). Una de les reivindicacions històriques dels albanesos de Montenegro és la recuperació d’aquesta unitat administrativa perduda, que s’ha materialitzat de manera efectiva aquesta darrera legislatura.

3. A la zona més oriental del país, a l’opstina de Plav, i en menor mesura a Rozaje. En el cas de Plav representen prop del 20% de la població, però també viuen agrupats, i són majoritaris, en determinats municipis. En aquest cas, la situació socioeconòmica dels albanesos és molt dura, amb unes condicions de vida molt per sota de la mitjana del país i amb uns índexs d’atur elevadíssims. Moltes persones depenen dels diners que els arriben de familiars emigrats en d’altres països. En aquest cas conviuen amb població majoritàriament bosníaca.

Les divisions adminsitratives, en opstines, de Montenegro les podreu veure perfectament en el següent mapa:

“Montenegro municipalities”. Licensed under Public Domain via Wikimedia Commons – http://commons.wikimedia.org/wiki/File:Montenegro_municipalities.png#/media/File:Montenegro_municipalities.png

L’existència d’aquestes bosses de població albanesa té a veure amb l’evolució històrica de Montenegro. Molts dels territoris que habiten han estat incorporats relativament fa poc temps a Montenegro, en alguns casos durantel segle XIX, i també durant el segle XX (el territori de Plav).

Les relacions amb el poder montenegrí han estat sempre relativament fluïdes. De fet, Montenegro va decidir en referèndum formar part d’una nova República Federal de Iugoslàvia, l’any 1992, sota el lideratge de Milosevic, però aviat alguns líders del país van optar per anar-se distanciant de Belgrad. Això es va fer particualrment palès durant la guerra de Kosova, moment en el qual Montenegro va acollir, pel cap baix, cent mil refugiats de Kosova. A poc a poc, el govern, dirigit per l’incombustible Milo Djukanovic, va optar per una via, primer de caire confederal, que va cristal•litzar l’any 2002 en una Unió de Sèrbia i Montenegro, que recollia expressament el dret a l’autodeterminació, i després de tipus independentista. Aquesta autodeterminació es va aplicar de manera efectiva l’any 2006, després del referèndum, en el qual l’opció independentista va aconseguir una mica més del 55% del vots.

Els albanesos sempre van optar, des dels anys noranta, per donar suport a la política proindependentista, cosa que ha fet que els seus vincles amb el poder hagin estat importants. De fet, Djukanovic ha jugat amb el suport de les minories no sèrbies com a element legitimador del seu poder. Una mostra molt clara d’aquesta bona sintonia és el fet que una part significativa dels albanesos donin suport a l’oficialista Partit Democràtic dels Socialistes (DPS).

Al marge de la militància d’elements significatius de l’elit albanesa en el partit governamental, podem destacar que hi ha tres grans partits exclusivament albanesos. La Lliga Democràtica dels Albanesos (LDMZ) implantada sobretot a Ulcinj, la Unió Democràtica dels Albanesos (UDSH), implantada a Tuzi, i finalment el partit de la Prosperitat Democràtica (PPD), que és una escissió de la Lliga Democràtica. De tota manera, les diferències ideològiques entre tots tres grups són mínimes, i el que en marca la diferència són sobretot els lideratges personals. Tots aquests partits són proindependentistes, europeistes i de tall conservador. Les seves reivindicacions també són molt similars: la restauració de l’opstina de Tuzi, més representació a l’administració pública o una càtedra de llengua albanesa. En cap cas, però han defensat postures de tipus irredentista, almenys obertament. Actualment, en el parlament montenegrí hi ha un diputat albanès, de la coalició FORCA, que aplega la majoria de partits albanesos de Montenegro.

Finalment, un altre aspecte que cal tenir en compte pel que fa a aquesta comunitat és la divisió entre els albanesos musulmans, que són la majoria, i els albanesos catòlics, que són aproximadament un 30%, però són també els que gaudeixen d’una situació socioeconòmica més folgada. De la mateixa manera que els matrimonis mixtos albanomontenegrins o albanoserbis són gairebé inexistents, també són molt estranys els matrimonis entre albanesos de diferent orientació religiosa.

La distribució ètnica del país, segons el cens de 2011, la podeu veure perfectament reflectida en el següent mapa:

“MontenegroEthnic2011” by Lilic – Own work. Licensed under CC BY-SA 3.0 rs via Wikimedia Commons – http://commons.wikimedia.org/wiki/File:MontenegroEthnic2011.PNG#/media/File:MontenegroEthnic2011.PNG

La llengua de la població de Montenegro, segons el cens de 2011, la podeu veure perfectament reflectida  en el següent mapa:

“MontenegroLanguage2011” by Lilic – Own work. Licensed under CC BY-SA 3.0 rs via Wikimedia Commons – http://commons.wikimedia.org/wiki/File:MontenegroLanguage2011.PNG#/media/File:MontenegroLanguage2011.PNG

Tots els mapes provenen de la versió en serbocroat de la Viquipèdia.

Anuncis

2 thoughts on “Els albanesos de Montenegro

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s