La integració de Montenegro a la primera Iugoslàvia: reunificació sèrbia o annexió?

L’1 de desembre de 1918 va néixer oficialment la primera Iugoslàvia, que llavors es va anomenar Regne dels Serbris, Croats i Eslovens. El nom de Iugoslàvia no es va fer oficial fins l’any 1929, quan el rei Alexandre I va impulsar, el 3 d’octubre, un cop d’estat que tenia com a objectiu refundar l’estat, ara sota una forma dictatorial i amb el referent de la Itàlia feixista.

Tal com queda molt clar en el primer nom ofical del país, la paraula Montenegro, o montenegrí, no apareix enlloc, cosa que demostra que aquest territori, i per extensió els seus habitants, no van ser considerats mai, pel nou poder, com a nació constituent del nou estat, tal com sí que ho eren els serbis, els croats o els eslovens.

Tot i això, Montenegro era un país amb una llarga història. Precisament, és l’únic territori de la península balcànica que va aconseguir resistir la invasió dels otomans i va mantenir la seva independència fins l’any 1918. En aquell país hi regnava una dinastia pròpia, els Njegos-Petrovic, totalment allunyada de la sèrbia (els Karadjordjevic) i, moltes vegades, fins i tot enfrontades.

El gran debat entre els historiadors, i no cal dir entre els polítics, és si la incorporació de Montenegro a la nova monarquia va ser el fruit natural de la reunificacio amb la resta de Sèrbia, cosa que implica que es considera Montenegro com un simple annex de caràcter regional de Sèrbia, o bé com una annexió forçada, sense el consentiment de la població. En aquest darrer cas, els seguidors d’aquesta tesi defensen una identitat nacional clarament diferenciada de la sèrbia, personalitat que es pot rastrejar, segons els defensors d’aquesta teoria, en la més remota història.

El rei de Montenegro, Nikola I, quan va esclatar la Primera Guerra Mundial, va haver de fugir cap a França. Va patir, però, la mala fortuna, d’entrar en contradicció amb els interessos de les potències aliades. Rússia sempre s’havia mostrat favorable a Sèrbia i li donava suport en les seves pretensions d’aconseguir una sortida al mar, i és evident que la millor sortida era, precisament, per Montenegro. El mateix va passar amb França, Anglaterra ien menor mesura, Itàlia.

El 6 de novembre de 1918, a les acaballes de la Primera Guerra Mundial, les tropes austríaques van abandonar precipitadament Montenegro. Les tropes regulars de l’exèrcit serbi van ocupar, llavors, immediatament el país, amb el suport de grups de guerrillers provinents majoritàriament de Macedònia. Les tropes aliades no hi van posar cap impediment i van controlar-ne només la part costanera. De fet, aquest acord l’havia pres una comissió interaliada on es van pactar aquests detalls.

Alhora, a Montenegro, es van crear dos organismes. D’una banda, un Consell Nacional, que feia les funcions de govern provisional. Aquest Consell estava encapçalat pel coronel Dusan Simovic, vinculat a Nikola Pasic, un dels líders polítics serbis prominents. D’altra banda, es va crear el que es va conèixer com el Comitè Executiu Central per la Unifcació de Sèrbia i Montenegro. Va ser precisament aquest comitè el que va establir les normes que havien de permetre l’elecció d’una Assemblea que s’hauria de pronunciar sobre la unificació amb Sèrbia.

Van decidir que l’Assemblea estaria formada per una cambra de 168 diputats ubicada a Podgorica. L’elecció de Podgorica (que durant l’època de la Iugoslàvia socialista va ser coneguda amb el nom de Titograd) no va ser casual. La capital històrica del país era Cetinje. Aquest fet demostra la voluntat del grup impulsor d’allunyar-se al màxim possible de totes aqueslles persones i grups que poguessin demanar el manteniment d’un Montenegro independent.

Aquesta Assemblea es va reunir el 24 de novembre. Moltes persones han criticat les circumstàncies amb què es es va fer l’elecció. Sembla ser que a molts llocs, particularment del Vell Montenegro, molts electors no van poder votar. A més, qui vetllava el procés era precisament l’exèrcit serbi.

L’Assemblea electa va votar per una majoria aclaparadora la unificació dels dos regnes. Dels 168 diputats, 163 ho feren a favor, i els cinc que no van votar no ho van fer perquè estaven malalts i no hi eren presents. És evident que una unanimitat d’aquestes característiques és més que sospitosa.

Els defensors de la tesi de la reunificació volen demostrar el caràcter escrupolosament democràtic de la decisió, ja que va ser presa per un parlament electe. A més, insisteixen que els escassíssims, segons ells, defensors de la independència estaven estictament vinculats a la monarquia i representaven les capes més reaccionàries de la societat, mentre que les persones que defensaven la reintegració amb Sèrbia eren precisament les capes urbanes, més dinàmiques, modernes i progressistes.

Ara bé, els detractors d’aquesta tesi, en qüestionen el caràcter democràtic, de l’Assemblea, primer de tot, perquè, no es va organitzar d’acord amb la legislació vigent, aprovada l’any 1905. A més, segons ells, el Comitè que va organitzar les eleccions no tenia cap tipus de legitimitat, ja que no l’havia triat ningú.

Després de la votació, dotze representants van ser enviats a Belgrad. Finalment l’1 de desembre, es va fer la proclamació del Regne dels serbis, Croats i Eslovens. Montenegro ni s’esmentava. De fet, l’única declaració oficial del nou estat afirmava que Montenegro entrava en la seva nova pàtria no només com a terra sèrbia pura, sinó que també neta d’elements foscos i criminals.

El 14 de desembre, però, només quinze dies de la proclamació del nou regne, va esclatar una revolta, protagonitzada pels autoanomenats komitasi. El simple fet de la revolta deixa palès que la unificació no va comptar amb el suport unànime de la població. Aquesta revolta va tenir més incidència en el que es coneix com a Vell Montenegro, que era el territori tradicional de l’estat montenegrí. Les fronteres d’aquest país s’havien engrandit molt durant les darreries del segle XIX i, sobretot, arran de les guerres balcàniques de 1912-1913. Els nous territoris, que fronterejaven amb Sèrbia, eren els més proclius a l’aproximació amb Sèrbia.

Les guerrilles, que van arribar a comptar amb prop d’un miler de combatents, van estar actuant durant anys, fins que l’any 1925 es va decretar una amnistia que va posar punt i final a les seves accions, poc importants en els darrers anys. Poc temps després es va organitzar el que es va conèixer com el Partit Montenegrí, que tot i no tenir com a objectiu la independència, sí que pretenia el ple reconeixement de la identitat montenegrina, i proposava una mena de solució federal.

Pel que fa a les potències internacionals, de seguida van optar per evitar involucrar-se en la qüestió i van acceptar els fets consumats. Només itàlia, en alguns moments, va semblar que podia donar algun suport als independentistes. Finalment, amb el Tractat de Rapallo, el 12 de novembre de 1920, Itàlia va reconèixer definitivament la sobirania del Regne dels Serbis, Croats i Eslovens, a canvi de concessions a Dalmàcia i en algunes illes.

La mort, l’1 de març de 1921, de Nikola I va fer que es donés per tancat el procés d’integració.

Es dóna el fet curiós que Montenegro va ser l’únic país que va formar part del bàndol vencedor que va desaparèixer del mapa un cop finalitzada la guerra.

Advertisements

3 thoughts on “La integració de Montenegro a la primera Iugoslàvia: reunificació sèrbia o annexió?

  1. britishsteel87 13 Març 2015 / 8:47 AM

    Interessant (i tèrbola) història… No en sabia res. On en puc llegir més?

    • Josep Dorca 18 Març 2015 / 9:50 PM

      Hola,

      Perdona’m a mi, aquesta vegada. Et puc recomanar un parell de llibres que tracten el tema:

      1. Territoire et nationalisme au Montenegro, d’Amaël Cataruzza, publicat per l’Harmattan. És un text del 2012, que tracta sobre la construcció de la identitat a Montenegro. Molt interessant.

      2. Realm of the Black Mountain, d’Elizabeth Roberts, publicat per Hust&Company. És un llibre sobre la història de Montenegro, un dels pocs dedicats exclusivament a aquest país. Es manté en la més estricta línia de la historiografia liberal de tradició anglosaxona. La història contemporània hi és tractada de manera massa superficial, tot i que aporta informació que val la pena.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s