Limónov, d’Emmanuel Carrère

P1050093

Un voluntari rus a les guerres balcàniques

Limonov és el penúltim llibre publicat de l’autor francès Emmanuel Carrère, l’any 2013. És una biografia novel•lada del controvertit escriptor, periodista, i polític rus.

En aquesta obra, Carrère, fill de la prestigiosa sovietòloga Hélène Carrère d’Encausse, ens retrata amb tota la duresa aquest personatge ple de contradiccions, que moltes vegades el fa inversemblant. Alhora, el text fa un trepidant recorregut per la història de la Unió Soviètica des de la segona Guerra Mundial fins a la Rússia de Putin, passant per la caiguda del “comunisme”.

Limonov va néixer en una ciutat obrera de la Ucraïna oriental. Era fill d’un agent del KGB, i molt aviat es va sentir acorralat en un món que no li oferia res, només mediocritat. Va fer el pas cap a la petita delinqüència i poc després va aconseguir marxar de Rússia i emigrar a París i a Nova York, on va començar a escriure. Per a ell, el món occidental és tan corrupte, cínic i degradat com el món d’on havia fugit. El va conèixer de primera mà, com a secretari d’un ric multimilionari i com a indigent.

Després, sense saber gaire com, va anar a parar als Balcans, on va participar com a voluntari al costat dels txètniks serbis en accions a Croàcia i després a Bòsnia, on va arribar a col•laborar amb Karadzic.

Quan va tornar a Rússia va fundar el Partit Nacionalboxevic, difícilment catalogable. El seu ideari és una síntesi d’idees que aquí no dubtaríem gens a qualificar de feixistes, tot barrejat amb  nostàlgia de l’estalinisme (probablement no és gaire contradictori) i de nacionalisme rus.

Les contradiccions, però, no les trobarem només en el terreny ideològic. En la lectura d’aquest llibre se’ns barregen sensacions molt diferents. Limonov és un personatge on conviuen la tendresa i l’odi irracional, la generositat i l’arrogància, la genialitat i unes relacions humanes destructives… Podem caure, perfectament, en la temptació de titllar Limonov d’antiheroi.

Més enllà de l’interès que ens pugui desvetllar el personatge i els moments històrics que ens narra l’obra, Limonov com a novel•la val la pena de ser llegida. És trepidant, amena i intel•ligent.

La versió original en francès ha estat publicada per POL i la versió en castellà per Anagrama. Malauradament, aquesta magnífica novel·la no ha estat traduïda al català. Esperem que se’n faci la traducció aviat.

Anuncis

Moldàvia encara no té nou govern

Ara fa dos mesos van tenir lloc les eleccions generals a Moldàvia. Aquesta setmana, després de moltes converses, la formació d’un govern de coalició entre el Partit Liberal Demòcrata (PLDM) i el Partit Demòcrata (PDM) ha estat rebutjada pel Parlament. 

Aquest govern, que hauria estat encapçalat per Iurie Leanca, va obtenir només 42 vots a favor (només amb el suport d’aquests dos partits). El mínim de vots necessaris per poder ser aprovat era de 51.

Aquest resultat no ha sorpès ningú, ja que ja se sabia que el Partit Liberal (PLM) no se sumaria a l’acord. El Partit Liberal, que en la darrera legislatura va formar govern amb els dos partits esmentats anteriorment, no hi ha donat suport ja que no han arribat a un acord en la negociació per formar un nou tripartit. Aquests tres partits són considerats proeuropeus, a diferència del Partit Socialista i del Partit Comunista, que es consideren més proclius a l’acostament a la Rússia de Putin. Sembla que els motius per no haver arribat a aquest acord cal buscar-los, més que en qüestions ideològiques profundes, en temes relacionats al repartiment de quotes de poder.

Això vol dir que ara s’inicia el compte enrere per a la formació del govern. A partir del primer vot negatiu a una proposta de govern, hi ha un termini de 45 dies per triar-ne un de definitiu. En cas que això no s’aconsegueixi caldrà convocar unes noves eleccions. Ara caldrà veure si el president del país, Nicolae Timofti, torna a proposar a Leanca l’encàrrec de la formació d’aquest executiu.

Mihai Ghimpu, del Partit Liberal, ha emplaçat els altres dos partits proeuropeus a continuar les negociacions, però de moment la seva proposta no ha obtingut resposta.

Tot plegat, fa que la incertesa sobre el futur de Moldàvia augmenti, cosa que preocupa particularment els dirigents de la Unió Europea i els Estats Units. La condició de veïnatge amb Ucraïna i la creixent desestabilització a la zona fan que aquesta manca d’acord a l’hora de formar govern els fa témer que pugui tenir conseqüències negatives per als seus interessos.

L’any passat, concretament a finals de juny, el govern moldau va signar l’Acord d’Associació amb Europa. A Ucraïna, la signatura d’un acord similar va ser l’origen de les protestes de Maidan.

 

Sobre l’anunci de negociacions per formar un nou govern:

https://balcaniablog.wordpress.com/2014/12/06/moldavia-tindra-un-govern-proocidental-i-continuista/

Sobre els resultats de les eleccions:

https://balcaniablog.wordpress.com/2014/12/04/resultats-provisionals-de-les-eleccions-moldaves-cap-on-va-moldavia/

Sobre l’Acord d’Associació:

https://balcaniablog.wordpress.com/2014/06/28/moldavia-signa-lacord-dassociacio-amb-la-unio-europea/

Dimitrie Cantemir, entre la música barroca i la música clàssica otomana

 

Dimitrie Cantemir, que va viure entre els anys 1673 i 1723, nascut a Moldàvia i fill del voivoda Constantin Cantemir, va ser un dels homes de lletres més importants del seu país i del seva època. Va escriure obres de filosofia, novel•les, estudis de tipus etnogràfic i musicològic. Va arribar a ser príncep de Moldàvia en dues ocasions, durant dos mesos l’any 1693 i entre 1710 i 1711.

Durant anys va viure a Istambul, on va entrar en contacte amb la cultura turca i on, també, va començar a compondre música. Després, però, dels conflictes que va tenir amb els turcs es va haver d’exiliar a Rússia, on el seus fills van acabar tenint un paper rellevant prop de la cort imperial.

Com a historiador, destaca la seva obra Història i auge de l’Imperi Otomà. Com a obra de caràcter etnogràfic, destaca la seva Descriptio Moldaviae. També va escriure una història de la música oriental, extraviada.
En la seva música, per l’època i pel lloc on va viure, hi podem copsar una síntesi molt interessant i original entre la música barroca i la música clàssica otomana.

En el següent enllaç podreu trobar més informació sobre aquest compositor: Dimitrie Cantemir el príncipe de Moldavia, también fue compositor y musicólogo

En els següents enllaços podreu sentir algunes de les seves composicions:

Peşrev Adjem Yegiahi

 

 

Jordi Savall també s’ha aproximat a la seva obra, com podeu comprovar en el següent vídeo:

 

Le Livre de la science de la musique

 

La Federació de Bòsnia i Hercegovina té nova Presidència

Aquest mes d’octubre van tenir lloc les eleccions per triar un nou parlament de Bòsnia i Hercegovina i de les dues entitats que la conformen: la Federació de Bòsnia i Hercegovina i la República Serpska.

El sistema institucional bosnià és força complex, fruit dels equilibris polítics derivats dels acords de Dayton, de 1995. D’una banda hi ha una Presidència de la República, col•legiada, formada per tres membres, un per a cadascuna de les tres ètnies més importants. Els membres d’aquesta Presidència són escollits per sufragi universal: el membre bosníac i el croat a la Federació i el serbi a la República Serpska.

La Federació de Bòsnia i Hercegovina (a partir d’ara BiH) abasta el 48% del territori i, alhora, està dividida en deu cantons. La República Serpska ocupa aproximadament el 45% del territori. La resta la conforma el districte de Brcko.

Pel que fa al poder legislatiu, hi ha, d’una banda, el Parlament de la República, que és bicameral, amb la Cambra dels Pobles (cambra alta) i la Cambra de Representants (cambra baixa). La Cambra dels Pobles està formada per quinze delegats, deu que representen la Federació (cinc croats i cinc bosníacs) i cinc que representen la Serpska. La Cambra de Representants té un total de 42 diputats, dels quals 14 són escollits a la Serpska i la resta a la Federació. A part, cadascuna de les dues entitats disposa del seu propi parlament i de la seva presidència.

Aquesta semana, doncs, s’ha triat la Presidència de la Federació. Després de la votació que es va fer dilluns passat en el parlament de la Federació de BiH , Marinko Cavara, de la Comunitat Democràtica Croata (HDZ) serà qui ostentarà el càrrec de president, mentre que Melika Mahmutbegovic, del Partit d’Acció Democràtica (SDA), i Milan Dunovic del Front Democràtic (DF) en seran els vicepresidents.

Els representants dels principals partits s’han apressat a expressar que aviat hi haurà un nou govern. Volen transmetre la imatge que es posen mans a la feina, probablement per evitar el desgavell que hi va haver en l’anterior legislatura, en la qual van passar mesos i mesos sense que hi hagués un govern format.

Com que hi ha establert un sistema de rotació ètnica per a l’ostentació de càrrecs, el primer ministre haurà de ser de la minoria bosniomuslmana. L’SDA ja ha manifestat que tenen un candidat triat per ostentar aquest càrrec.

Així, doncs, ha quedat conformada una nova majoria governamental, que aplegarà l’SDA, l’HDZ i el nou partit Front Democràtic, que es presenta com a partit no ètnic. En aquest sentit, substitueix, com a principal partit sense etiqueta ètnica, el Partit Socialdemòcrata que va patir una severa ensulsiada en les darreres eleccions.

L’Aliança de Socialdemòcrates Independents (SNSD) que és el partit que manté el poder a la República Serpska, i que és a l’oposició en el conjunt de Bòsnia, ha expressat el seu malestar per l’elecció de Dunovic com a representant de la minoria sèrbia. En considera legal la seva tria, però la troba mancada de legitimitat, ja que només va rebre el suport de dos diputats serbis.

Èxode massiu d’albanesos de Kosova

Aquestes darreres setmanes s’ha incrementat de manera extraordinària el nombre d’albanesos provinents de Kosova que intenten soritr del país. On se n’han detectat més, ha estat a la frontera amb Hongria. Aquest darrer diumenge, només en un dia, s’han detingut 880 persones que intentaven travessar-la. Entre dijous i diumenge, el nombre total ha estat de 4.400 persones.

El dissabte passat, 7 de febrer, 173 immigrants albanesos van ser considerats culpables d’intentar travessar la frontera de manera il•legal, segons va comunicar la portaveu del Tribunal de primera instància de la ciutat de Subotica, a la Voivodina, molt propera a la frontera amb Hongria.

Segons l’ambaixada hongaresa a Prsitina, en aquests moments hi ha uns 60.000 albanesos de Kosova a Hongria. És una xifra molt elevada, sobretot tenint en compte que aquest país no és l’objectiu d’aquestes migracions, sinó que és només un pas per accedir a d’altres estats, com Alemanya, Suïssa i els països escandinaus.

La frontera hongaresa no és l’únic lloc on s’ha detectat aquest fenomen. Els mitjans de la ciutat de Prizren, al sud-oest de Kosova també han alertat del fet que moltes persones intenten fugir clandestinament, en aquest cas cap a Albània, per arribar a Itàlia. El mateix passa en el punt fronterer de Merdare, entre Kosova i Sèrbia.

Aquesta setmana mateix, el ministre de l’Interior serbi també feia publiques unes dades segons les quals el nombre d’albanesos de Kosova que estaven demanant el passaport serbi s’havia disparat, i donava la xifra de 60.000 persones, que havien sol•licitat aquesta documentació aquests darrers mesos. Evidentment, la interpretació que en fa el govern serbi és que aquestes persones reconeixen així la sobirania sèrbia sobre el seu territori.

La presidenta de Kosova, Atifete Jahjaga, ha demanat a la seva ciutadania que no marxi del país i que treballi per tirar-ne endavant la malmesa economia. Es calcula, però, que un terç de la població viu per sota del llindar de la pobresa, i aquestes dades tan desastroses, lògicament, esperonen la sortida del país.

Aquesta xifra tan elevada de persones que fugen de Kosova és la més alta des de la guerra de l’any 1999.

Bòsnia i Hercegovina, commemoració del primer aniversari de l’inici de les protestes contra les privatitzacions i la corrupció

El 5 de febrer de 2014, ara fa tot just un any, hi va haver tota una jornada de protestes a la ciutat minera i industrial de Tuzla, a la zona nord de l’actual Federació croatomusulmana de Bòsnia i Hercegovina. En aquells moments ningú no era conscient de la importància que arribarien a tenir i de com s’estendrien arreu del país.

L’espurna que va encendre els ànims de la població treballadora d’aquesta ciutat va ser la privatització de cinc empreses: Dita, Polihem, Poliolhem, Gumara i Konjuh. Aquestes privatitzacions van provocar la indignació de la població, ja que es feia evident que la classe treballadora era cada vegada més pobre i que els polítics corruptes governaven en contra dels interessos de la majoria.

A partir de llavors es van escampar aquestes mobilitzacions com una taca d’oli i es va intentar bastir una nova política, basada en la democràcia directa i en l’assemblearisme.

Llengua montenegrina?

Des de fa uns quants anys, sobretot des de la dissolució de lugoslàvia, ha progressat enormement el discurs que ha pretès esmicolar el que fins fa poc temps era conegut com a serbocroat en diverses noves llengües.

El procés es va manifestar en primer lloc a Croàcia, on de sempre hi ha hagut un interès, per part de determinats estaments, d’allunyar-se al màxim possible de tot allò que sonés a serbi. No fa gaires anys, per exemple, es va fer una exposició a Barcelona sobre les llengües de la Mediterrània, organitzada per la Casa de les Llengües. Com que en aquesta exposició, d’acord amb criteris filològics, es va tenir en compte només una llengua, el serbocroat, els defensors del secessionisme lingüístic van posar el crit al cel, fins al punt que el cònsol de Croàcia a Barcelona va fer arribar una queixa als organitzadors de l’exposició per l’oblit del croat. També, durant la guerra de Bòsnia, entre el 1992 i el 1995, es va començar a estendre la idea d’una llengua bosniana, el bosanski. Finalment, Montenegro, el més petit dels països balcànics, també va aprovar, després de la independència, una llei segons la qual el montenegrí esdevenia llengua oficial.

Des d’un punt de vista científic, hi ha un acord unànime entre tots els eslavistes que el serbi, el croat, el montenegrí i el bosnià són una única llengua. La intercomprensió entre els parlants és absoluta. En molts casos, les diferències es redueixen a determinats mots, a alguns canvis fonètics i poca cosa més.

Segons els estudis de dialectologia, es poden identificar tres grans àrees dialectals, que no es corresponen amb les fronteres polítiques, ni de bon tros. Aquests tres grans blocs són coneguts com a xtokavià, txakavià i kaikavià. L’any 1850 es va elaborar una proposta d’estàndard comuna, tot i que amb certes diferències entre l’àrea croata i la sèrbia, la més evident de les quals era l’alfabet (ciríl·lic per a l’àrea sèrbia i llatí per a l’àrea croata). Montenegro es va considerar sempre de l’àrea sèrbia.

Tot i l’acord, la qüestió del nom de la llengua no va quedar mai tancat. El terme més estès, sobretot en l’ambit científic, era el de serbocroat, però també s’han utilitzat molt habitualment els termes de serbi, croat, croatoserbi o fins i tot iugoslau, en els darrers anys de l’experiència iugoslava.

A Montenegro, els esforços per estandarditzar una llengua es van iniciar l’any 1997, pocs anys després que s’iniciés la mobilització en favor de la independència del país (la declaració de Podgorica, que és un document que pot marcar l’inici d’aquest projecte, és de només dos anys abans). Aquest any 1997 en va aparèixer una primera ortografia i una primera gramàtica.

Tot i això, no va ser fins l’any 2003 que es va crear una Acadèmia de la Llengua Montenegrina, encarregada de normativitzar la llengua, a Cetinje, la capital històrica de Montenegro. Tot i que no era un organisme ofical, sí que rebia subvencions del Ministeri de Cultura. El seu primer director va ser el lingüista Vojislav Nikcevic.

Nikcevic ja havia publicat l’any 1993 un primer estudi sobre la llengua montenegrina. Per justificar aquesta nova llengua, va dur a terme una meticulosa recerca de textos antics i medievals que avalessin les seves teories. Una innovació que proposava era la d’un nou alfabet, amb tres lletres més que no les que té l’alfabet serbocroat estàndard. El raonament per incorporar-les era que s’acostaven de manera més efectiva a la llengua parlada. Tot i això, ara per ara, són ben poc usades en els textos corrents.

A poc a poc, el govern montenegrí (Montenegro llavors encara formava part d’una federació amb Sèrbia) va fer passos en la línia de dotar de personalitat el montenegrí, com per exemple impulsar que en els llibres escolars s’utilitzés el terme de llengua materna, que es podia entendre com a serbi, com a montenegrí, com a croat o com a bosnià, en lloc de llengua sèrbia. Aquesta mesura va provocar grans protestes de part de la població. L’oposició més notòria va ser la d’un grup d’estudiants de Niksic, que van arribar a fer una vaga de fam en contra de la implantació d’aquest nou terme.

Amb la independència, aquesta tendència es va consolidar amb la proclamació del montenegrí com a llengua oficial. Poc després, el govern va aprovar mesures com que els llibres escolars fossin redactats en llengua montenegrina. Finalment, entre 2009 i 2010 es publiquen l’orotgrafia i la gramàtica oficials del montenegrí, presentades pel ministre d’Educació Sreten Sukeletic.

La discussió entorn de la llengua montenegrina cal emmarcar-la en el context del debat, més general, sobre la identitat del país. Des de principis del segle XX, a Montenegro hi ha hagut dues grans tendències sobre la identitat del territori.

D’una banda, hi havia, i hi ha, aquells que pensen els montenegrins no són més que serbis (i en alguns casos fins i tot arriben a afirmar que són els serbis més autèntics). De l’altra, hi ha els que pensen que són una nacionalitat diferent. Els partidaris d’aquesta tendència sempre han tendit a diferenciar-se tant com han pogut del serbis: llengua diferent, orígens històrics diferents i, fins i tot, una església ortodoxa separada i autocèfala. Cal recordar que Montenegro era un regne independent des de feia segles i que fins deprés de la Primera Guerra Mundial no quedà incorporat al Regne del Serbis, Croats i Eslovens, conegut posteriorment com a Iugoslàvia.

Segons el cens de 2011, dels  620.029 habitants del país, 278.865 persones (44,98% de la població) es declaraven d’ètnia montenegrina i 178.110 (28,73%) sèrbia. Pel que fa a la llengua, 393.740 (42,88%) es consideraven serboparlants, i 229.251 (36,97%) s’autodefinien com a montenegrinoparlants.

Si comparem aquestes dades amb les dades del cens de 2003, podem veure que els que es consideren com a montenegrinoparlants incrementen el seu percentatge en més de quinze punts, mentre que els que es consideren serboparlants es redueixen d’uns dinou punts. És evident, doncs, que no hi ha hagut un canvi lingüístic, sinó que només hi ha hagut un canvi d’adscripció, o d’autoadscripció.

 

Què pensa Albin Kurti

Albin Kurti és el líder del partit Vetevendosje (Autodeterminació). En aquests moments, aquest és el principal partit de l’oposició de Kosova i es perfila com la gran alternativa als dos partits que han dominat la vida política del país, des del moment que va accedir a la independència, el Partit Democràtic de Kosova (PDK) i la Lliga Democràtica de Kosova (LDK), el partit fundat pel carismàtic i polèmic Ibrahim Rugova.

La vida d’aquest territori durant tots aquests anys s’ha vist marcada per la incertesa de l’estatus legal, ja que hi ha una bona part d’estats del món que no el reconeixen, alguns de tan importants com Rússia, la Xina i l’Índia, per la corrupció generalitzada que abasta gairebé tots els estaments, per uns índexs econòmics catastròfics, amb percentatges d’atur elevadíssims, el més alt d’Europa (més del 45%) i per la independència més que limitada de què gaudeix. Els Estats Units han controlat del tot, encara que a distància, tots els moviments del seus governs.

Aquests darrers dies Kosova ha viscut moments de tensió importants, que han arribat a fer pensar que el govern del país podria trontollar. El principal impulsor de les mobilitzacions ha estat òbviament Vetevendosje. Diversos mitjans, entre els quals destaca el croat Vecernji List, han fet entrevistes, en profunditat,  aquestes darreres setmanes al seu líder, Albin Kurti, i li han demanat l’opinió, sobre el conflicte per les mines de Trepca, el nou govern , les relacions interètniques…

En aquesta entrevsita, Kurti exposa les idees bàsiques que defensa Vetevendosje. Argumenta que l’hegemonisme serbi és el principal perill per a la pau als Balcans, i en posa com a exemple els fets derivats de les pressions exercides per Belgrad per evitar la nacionalització de les mines de Trepca. A més, considera que Sèrbia en lloc de demanar disculpes per les atrocitats comeses durant la guerra, manté la seva política feixista (literalment) cap a Kosova .

Kurti defensa que les mines de Trepca han de tenir un paper cabdal en el desenvolupament econòmic i industrial del país. Segons ell, l’actitud de Belgrad ha impedit el retorn de les mines a la població de Kosova. El fet que en l’acord de govern, en el qual participa la Llista Sèrbia, hi hagi un punt que diu que totes les empreses que estiguin situades totalment o en part en zones habitades per serbis (com és en aquest cas) necessiten l’acord dels municipis de majoria sèrbia (i, per tant, de manera indirecta de Belgrad) per tal de poder canviar-ne l’estauts és totalment negatiu. Segons Kurti, deixa el govern del país lligat de mans i peus.

Kurti també defensa la no-entrada del seu partit en el govern, que segons ell només pretén tirar endavant privatitzacions de caire neoliberal i que continua amb pràctiques corruptes i mafioses.Per a Kurti, l’important no és un canvi de govern, sinó un canvi de política, que tingui com a prioritats la justícia, la igualtat, la lluita contra la delinqüència i per la sobirania real de Kosova.

Finalment, dubta que Mustapha pugui ser millor cap de govern que Thaci, ja que en en el fons en depèn. Considera que el seu govern no serà veritablement independent, i que en termes econòmics pot portar el país a la situació de misèria que va viure l’Amèrica Llatina durant molts anys.

Pel que fa a la presència de jihadistes albanesos a l’Orient Mitjà, la condemna, hi està en contra, i adverteix del perill del radicalisme religiós, però també alerta del perill de caure en discursos com el del xoc de civilitzacions. Segons ell, cal incidir en els aspectes socioeconòmics que provoquen aquests conflictes.

Pel que fa al futur de Kosova, té molt clar que Sèrbia no en farà el reconexiement com a estat, i creu que l’objectiu polític principal ha de ser una veritable independència del país. No descarta que es pugui fer més endavant un referèndum popular per decidir la possible unió de Kosova a Albània.

Tots aquests punts no són més que els elements claus de la línia política d’aquest partit, creat l’any 2004, tot i que com a partit és el successor dels Comitès d’Acció per Kosova, que tenien com a gran objectiu impulsar l’exercici de la democràcia directa. Els prinicpals impulsors del moviment (que pren el nom d’un dels eslògans de les grans mobilitzacions estudiantils de 1968) eren bàsicament joves universitaris. El partit el podríem catalogar com a partit nacionalista (amb tota la imprecisió i ambigüitat del terme) d’esquerres. Des dels inicis del moviment, Albin Kurti n’ha estat la cara més visible.

El cap de govern de Kosova cessa el ministre de la Llista Sèrbia

El primer ministre de Kosova, Isa Mustapha, va comunicar a la premsa que el controvertit ministre pertanyent a la Llista Sèrbia, Aleksandar Jablanovic, deixarà de formar part del govern del país.

Per a part de la població albanesa, la petició de la dimissió d’aquest ministre s’havia convertit en un clam, ja que consideraven que havien estat insultats i humiliats pel fet de minimitzar els efectes de la guerra a la ciutat de Gjakova. Concretament,  havia titllat de salvatges els albanesos que es manifestaven contra els pelegrins serbis que celebraven el Nadal ortodox. Els albanesos que havien convocat aquestes protestes, diuen, volien denunciar la participació en aquests actes d’alguns serbis que havien col·laborat en la neteja ètnica durant els mesos que va durar la guerra.

Aquest fet, i la polèmica per la nacionalització de les mines de Trepca, les més importants de Kosova, havien portat el país a un carreró sense sortida. Les manifestacions, moltes vegades acabades en violència, s’havien anat repetint els darrers dies. L´última convocatòria prevista era per avui, 4 de febrer, on s’havia de tornar a demanar la dimissió d’aquest ministre. Finalment, després de l’anunci d’aquest cessament, els principals convocants de la marxa van anunciar que la desconvocaven.

Jablanovic, per la seva banda, ha lamentat profundament la seva sortida del govern. Ha valorat que la seva petició de dimissió no era motivada per la seva persona ni pels seus comentaris, pels quals havia demanat disculpes més d’una vegada, sinó per la seva presència en el govern i, més concretament,  per la simple presència de serbis en el govern.

Vetevendosje, el principal partit de l’oposició, ha considerat aquest cessament com una victòria, i com una demostració que les causes justes sempre triomfen. Han volgut agrair, també, la gran participació popular en les mobilitzacions, les més importants des de la independència del país. De tota manera, per a aquest partit, encara queda la reivindicació sobre les mines de Trepca  per resoldre’s. Per tant, no descarten que les mobilitzacions puguin continuar. En uns termes semblants s’ha manifestat Ramush Haradinaj, de l’Aliança per al Futur de Kosova, un altre partit opositor que també ha donat suport a les protestes.

La reacció de Belgrad, en canvi, ha estat ben diferent, ja que la sortida del govern de Jablanovic ha provocat una profunda indignació, i anuncia que aquesta decisió podrà tenir conseqüències greus. Djuric, el ministre responsable dels afers de Kosova, ha afirmat que el govern serbi no acceptarà la humiliació dels representants serbis en les institucions de la regió. S’ha previst, ja, una reunió dels diputats serbis del parlament kosovar per tal d’estudiar quines mesures emprendran.

Més informació sobre aquest tema:

https://balcaniablog.wordpress.com/wp-admin/post.php?post=1204&action=edit

Veterans de guerra de Croàcia: cent dies acampats

El mes d’octubre de l’any passat va començar una mobilització de veterans de guerra croats que ningú no es pensava que tindria una continuïtat d’aquesta magnitud. Van instal·lar una gran carpa davant la seu governamental i van anunciar que s’hi estarien fins que s’acceptessin les seves peticions.

Els concentrats demanen canvis legals que millorin les seves condicions de vida. Alguns d’aquests concentrats tenen discapacitats de fins al 100%. Una altra demanda d’aquest col·lectiu és la dimissió del ministre encarregat d’aquest tema, Predrag Matic.

Les seves peticions van tenir un cert pes en la darrera campanya de les eleccions presidencials croates. Van manifestar que l’actual presidència del país no havia fet cap pas per resoldre la seva situació.

Fins ara, han mantingut converses amb el govern, però han estat, des del seu punt de vista, totalment infructuoses. Els impulsors de la mobilització es mostren ferms a mantenir la campanya, i han arribat a afirmar que, si cal, s’estaran mil dies acampats.