Llengua montenegrina?

Des de fa uns quants anys, sobretot des de la dissolució de lugoslàvia, ha progressat enormement el discurs que ha pretès esmicolar el que fins fa poc temps era conegut com a serbo-croat en diverses noves llengües.

El procés es va manifestar en primer lloc a Croàcia, on de sempre hi ha hagut un interès, per part de determinats estaments, d’allunyar-se al màxim possible de tot allò que sonés a serbi. No fa gaires anys, per exemple, es va fer una exposició a Barcelona sobre les llengües de la Mediterrània, organitzada per la Casa de les Llengües. Com que en aquesta exposició, d’acord amb criteris filològics, es va tenir en compte només una llengua, el serbocroat, els defensors del secessionisme lingüístic van posar el crit al cel, fins al punt que el cònsol de Croàcia a Barcelona va fer arribar una queixa als organitzadors de l’exposició per l’oblit del croat. També, durant la guerra de Bòsnia, entre el 1992 i el 1995, es va començar a estendre la idea d’una llengua bosniana, el bosanski. Finalment, Montenegro, el més petit dels països balcànics, també va aprovar, després de la independència, una llei segons la qual el montenegrí esdevenia llengua oficial.

Des d’un punt de vista científic, hi ha un acord unànime entre tots els eslavistes que el serbi, el croat, el montenegrí i el bosnià són una única llengua. La intercomprensió entre els parlants és absoluta. En molts casos, les diferències es redueixen a determinats mots, a alguns canvis fonètics i poca cosa més.

Segons els estudis de dialectologia, es poden identificar tres grans àrees dialectals, que no es corresponen amb les fronteres polítiques, ni de bon tros. Aquests tres grans blocs són coneguts com a xtokavià, txakavià i kaikavià. L’any 1850 es va elaborar una proposta d’estàndard comuna, tot i que amb certes diferències entre l’àrea croata i la sèrbia, la més evident de les quals era l’alfabet (ciríl·lic per a l’àrea sèrbia i lllatí per a l’àrea croata). Montenegro es va considerar sempre de l’àrea sèrbia.

Tot i l’acord, la qüestió del nom de la llengua no va quedar mai tancat. El terme més estès, sobretot en l’ambit científic, era el de serbocroat, però també s’han utilitzat molt habitualment els termes de serbi, croat, croatoserbi o fins i tot iugoslau, en els darrers anys de l’experiència iugoslava.

A Montenegro, els esforços per estandarditzar una llengua es van iniciar l’any 1997, pocs anys després que s’iniciés la mobilització en favor de la independència del país (la declaració de Podgorica, que és un document que pot marcar l’inici d’aquest projecte, és de només dos anys abans). Aquest any 1997 en va aparèixer una primera ortografia i una primera gramática.

Tot i això, no va ser fins l’any 2003 que es va crear una Acadèmia de la llengua montenegrina, encarregada de normativitzar la llengua, a Cetinje, la capital històrica de Montenegro. Tot i que no era un organisme ofical, sí que rebia subvencions del Ministeri de Cultura. El seu primer director va ser el lingüista Vojislav Nikcevic.

Nikcevic ja havia publicat l’any 1993 un primer estudi sobre la llengua montenegrina. Per justificar aquesta nova llengua, va dur a terme una meticulosa recerca de textos antics i medievals que avalessin les seves teories. Una innovació que proposava era la d’un nou alfabet, amb tres lletres més que no les que té l’alfabet serbocroat estàndard. El raonament per incorporar-les era que s’acostaven de manera més efectiva a la llengua parlada. Tot i això, ara per ara, són ben poc usades en els textos corrents.

A poc a poc, el govern montenegrí (Montenegro llavors encara formava part d’una federació amb Sèrbia) va fer passos en la línia de dotar de personalitat el montenegrí, com per exemple impulsar que en els llibres escolars s’utilitzés el terme de llengua materna, que es podia entendre com a serbi, com a montenegrí, com a croat o com a bosnià, en lloc de llengua sèrbia. Aquesta mesura va provocar grans protestes de part de la població. L’oposició més notòria va ser la d’un grup d’estudiants de Niksic, que van arribar a fer una vaga de fam en contra de la implantació d’aquest nou terme.

Amb la independència, aquesta tendència es va consolidar amb la proclamació del montenegrí com a llengua oficial. Poc després, el govern va aprovar mesures com que els llibres escolars fossin redactats en llengua montenegrina. Finalment, entre 2009 i 2010 es publiquen l’orotgrafia i la gramàtica oficials del montenegrí, presentades pel ministre d’Educació Sreten Sukeletic.

La discussió entorn de la llengua montenegrina cal emmarcar-la en el context del debat, més general, sobre la identitat del país. Des de principis del segle XX, a Montenegro hi ha hagut dues grans tendències sobre la identitat del territori.

D’una banda, hi havia, i hi ha, aquells que pensen els montenegrins no són més que serbis (i en alguns casos fins i tot arriben a afirmar que són els serbis més autèntics). De l’altra, hi ha els que pensen que són una nacionalitat diferent. Els partidaris d’aquesta tendència sempre han tendit a diferenciar-se tant com han pogut del serbis: llengua diferent, orígens històrics diferents i, fins i tot, una església ortodoxa separada i autocèfala. Cal recordar que Montenegro era un regne independent des de feia segles i que fins deprés de la Primera Guerra Mundial no queda incorporat al Regne del serbis, croats i eslovens, conegut posteriorment com a Iugoslàvia.

Segons el cens de 2011, dels  620.029 habitants del país, 278.865 persones (44,98% de la població) es declaraven d’ètnia montenegrina i 178.110 (28,73%) sèrbia. Pel que fa a la llengua, 393.740 (42,88%) es consideraven serboparlants, i 229.251 (36,97%) s’autodefinien com a montenegrinoparlants.

Si comparem aquestes dades amb les dades del cens de 2003, podem veure que els que es consideren com a montenegrinoparlants incrementen el seu percentatge en més de quinze punts, mentre que els que es consideren serboparlants es redueixen d’uns dinou punts. És evident que no hi ha hagut un canvi lingüístic, sinó que només hi h hagut un canvi d’adscripció.

Anuncis

3 thoughts on “Llengua montenegrina?

  1. El metal got (@britishsteel87) 9 febrer 2015 / 2:02 PM

    Bon article.

    Fent el paral·lelisme amb les polèmiques que hi ha hagut aquí amb el valencià, LAPAO i similars…a mi sempre m’ha semblat (tot i que sé que ningú hi estaria d’acord i que és una mica somniar en veu alta) que un canvi de nomenclatura a temps hauria solucionat molts problemes. Si en lloc de Català s’hagués passat a dir Mediterrani (o el que sigui) o en lloc de Serbocroat, Balcànic, segurament no hi hauria tanta conflictologia.

    És una llàstima que l’apreci d’un poble a una llengua estigui condicionat gairebé únicament pel nom de la llengua i no per altres factors. Ens quedem en la forma sense pensar en el fons… Que hauria de ser allò important.

    • Josep Dorca 11 febrer 2015 / 9:48 PM

      No tinc gaire clar que un nom neutre o asèptic canviés les coses. Amb l’anglès, per exemple no hi ha cap problema amb el nom, o amb el castellà. Més que una qüestió nominalista penso que en el fons hi ha unés qüestions territorials i identitàries no resoltes. Si nosaltres féssim servir el terme mediterrani, semblaría que fóssim un país, o uns països sense llengua. No passa en lloc. I, a mi, el terme serbocroat m’agrada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s